Títol
original: Jesus and John Wayne: How
White Evangelicals Corrupted a Faith and Fractured a Nation
Autor:
Kristin Kobes du Mez
Editorial:
Capitán Swing
Any
primera edició original: 2020
Any
primera edició per Capitán Swing:
2023
Abans
que res, transcric la traducció del títol original per a que ningú
dubti de que sí, que el que ha entès en llegir-lo en anglès és
això: "Jesús i John Wayne: Com els evangèlics blancs van
corrompre una fe i van fracturar una nació"
Una
altra nota prèvia: l'autora, Kristin Kobes du Mez, és evangèlica
(i blanca). És a dir, que aquest llibre no està escrit per algú
"de fora" amb anticossos previs contra els (més que
nombrosos) grups cristians evangèlics, sinó que és obra d'algú
"de dins" que veient el què hi ha i després de posar-se
les mans al cap, ha pensat que era millor explicar-ho tant bon punt
pogués baixar les mans a la posició habitual de repòs.
|
Kristin Kobes du Mez
|
En
el seu llibre la sra Kobes ens explica l'evolució (és un dir) dels
evangèlics nordamericans blancs, des que no tenien cap ascendent
signifitatiu sobre la població general, fins a l'actualitat, en que
constitueixen un lobby de pressió i manipulació de dimensions
enormes. Afegeixo (això ho dic jo, no pas la sra Kobes) que el
fanatisme manipulador dels evangèlics nordamericans blancs traspassa
actualment, i des de fa temps, les fronteres geogràfiques dels
Estats Units (sí, aquestes que Trump fa veure que li preocupen) i
pot ser reconegut fàcilment en multituds de grups evangèlics
sudamericans (sobretot) i europeus (potser no tant, però van
'progressant')
Dins
de la primera meitat del segle XX els corrents evangèlics
nordamericans estaven circumscrits a determinades visions i
interpretacions del cristianisme, sempre dins l'àmbit de l'estudi i
la pràctica religiosa, sense anar necessàriament més enllà.
Fins
que la cosa 'sí' que va anar més enllà.
Durant
el periode presidencial del general Eisenhower una nova 'espècie'
d'evangèlics, diferent dels diem-ne "teològics", va anar
creixent i multiplicant-se (al més pur estil bíblic).
Aquesta
nova 'espècie' va decidir que ja n'hi havia prou de la imatge
amariconada (l'adjectiu és d'ells, no meu) del Jesucrist de sempre.
Aquell individu de cabells llargs, envejablement sedosos i cuidats
pels millors especialistes de l'Oréal, que sempre parlava de
germanor, de posar l'altra galta i d'altres animalades semblants, no
era el de veritat.
|
Jesús de l'Oréal
|
El Jesucrist autèntic era el que repartia hòsties
(no precisament de missa) cada cop que convenia, i fins i tot de
manera preventiva; el que imposava la "veritat" única, és
a dir la que havia d'abraçar tothom, és a dir la d'Ell; el que
determinava que els Estats Units eren la nació escollida per Déu
(és a dir, Ell mateix) que havia de liderar el món, sempre dins de
la fe cristiana evangèlica (no m'ho invento)... i blanca (els negres
estan bé per a cantar gòspel, però para de comptar).
|
El Jesús de les hòsties no-de-missa
|
Així
doncs, amb Eisenhower aquests nous evangèlics van començar a envair
la política. Eisenhower va ser també el primer president USA que es
va enfangar a la Guerra de Vietnam (1955-1975), conflicte que va ser
omnipresent també a les presidències de Kennedy, Johnson, Nixon i
Ford.
Els
evangèlics diem-ne "populistes" (per a distingir-los dels
"teològics" malgrat que tots dos qualificatius siguin molt
inexactes) se'n van aprofitar. Sempre cercant l'acostament als nuclis
de poder, es van aproximar a l'exèrcit (nucli de poder per
antonomàsia a tot arreu) i, entre d'altres coses, es van dedicar a
proclamar als quatre vents que els soldats nordamericans que
participaven (obligats, no ho oblidem) a la Guerra de Vietnam eren
"Soldats de Crist" (un cop més, no m'ho invento), cosa que
justificava qualsevol atrocitat que poguessin fer, com ara la
Massacre de Mỹ Lai. Així es van guanyar el
suport i les complicitats d'importants comandaments de les forces
armades, fanàtics com ells i, en molts casos, més curts de gambals
que ells. I sempre iguals de perillosos que ells.
|
Notícia de la Massacre de My Lai
|
Pel
que fa als lligams dels evangèlics "populistes" amb la
política civil, el primer peu seriós a la Casa Blanca el van posar
amb Richard Nixon. Nixon se'n va aprofitar de l'ascendència ja
important que els evangèlics tenien sobre una part notable de la
ciutadania, per a fer-se amb la presidència (1968-1974); i en
contrapartida als evangèlics se'ls va facilitar que es poguessin
introduir encara més en cercles de poder clau.
Posteriorment,
amb Reagan, es evangèlics es van infiltrar significativament dins
del Partit Republicà i encara es van fer més forts i influents. La
seva influència ha continuat creixent exponencialment fins avui.
Per
als evangèlics hi ha hagut presidents que han resultat una
benedicció del Senyor (del 'seu' Senyor, és clar), com George W
Bush, que era com una bleda (sí, el vegetal) facilíssima de
manipular. O com l'inefable Donald Trump, que hauria de dur tatuada
una etiqueta que digués "Perill, manipuleu amb compte". La
famosa imatge de Trump amb actitud provocadora i agressiva amb una
Bíblia a la mà, no va ser fruit d'un moment espontani, precisament.
L'ADN cavernícola de Trump el fa una criatura ideal per als
evangèlics "populistes" blancs.
|
Trump i el numeret de la Bíblia |
Per
contra, algú com Barack Obama no resulta de cap profit ni utilitat
per als evangèlics "populistes" blancs, començant perquè
Obama no és blanc. Algú com la sra Clinton tampoc; és una dona, i
amb això ja està tot dit.
Per
a l'evangelisme blanc, la figura del mascle alfa defensor i líder
del cristianisme, és bàsica. John Wayne en versió fanàtic
cristià. Per cert, que John Wayne no era evangèlic sinó catòlic,
mira tu, però sí era racista i supremacista blanc rematat, a més
de dretà sense complexos, és a dir, que el guarnien totes les
virtuts fonamentals dels evangèlics "populistes" blancs
de qui estem parlant.
|
La Trinitat evangèlica blanca
|
A
més de totes aquestes coses que he esmentat fins ara, la sra Kobes
du Mez ens n'explica d'altres molt i molt il·luminadores. Per
exemple:
La
dèria militarista dels evangèlics "populistes" es basa en
molt bona part en el fet que els
militars 'són molt mascles' (cosa que no és precisament una veritat
universal). I als evangèlics "populistes", això de
la cosa mascle els va molt. Tant que... en fi... potser caldria que
comencessin a preguntar-se 'per què', no sé si m'entenen.
Per
als evangèlics "populistes" la família està basada en
una jerarquia patriarcal absoluta i és d'estructura
incontestablement tradicional. El pare és el representant de Déu i
per tant la seva autoritat és inqüestionable tant per part de
l'esposa com dels fills. Tant la jerarquia com l'estructura ja estan
prefigurades a la Bíblia, per tant són mandat de Déu.
|
Coberta d'un manual per a famílies cristianes
|
Com
que Déu dicta que l'obediència al pare patriarca ha de ser
absoluta, les conductes lesives, agressives y abusadores contra les
dones i els fills... són culpa de les dones i els fills, que les han
provocat per no plegar-se a l'autoritat absoluta d'arrel divina.
Més
'perles':
Les
igualtats home i dona, blancs i negres... són falses. Déu ja
estableix superiors i inferiors. Ignorar això és antiamericà,
perquè els Estats Units són el país de Déu.
Els homes
manen i protegeixen; les dones obeeixen, són servidores i es
beneficien de la protecció masculina. Cas que la dona pretengui ser
igual que l'home i en conseqüència renunciï a seva protecció, es
mereix el que li pugui passar. La Bíblia n'està plena de directrius
divines que deixen tot això molt clar.
L'educació
s'ha de fer en escoles cristianes per a evitar l'adoctrinament
perniciós que puguin fer les públiques (explicant, per exemple, la
teoria darwinista de l'evolució). El millor, però, es que
l'educació es faci a casa, en el sí de la família cristiana, que
protegirà a l'escolar de qualsevol contaminació exterior,
evidentment satànica.
Bé, penso
que no cal aportar més exemples aquí i que el que realment val la
pena és llegir el llibre de la sra Kobes
du Mez, interessantissim des de la primera línia, que explica totes
aquestes coses i unes quantes més, totes elles francament
terrorífiques... i comprobables.
Un parell de
comentaris més abans d'acabar:
Primer, em
sembla més que evident la semblança entre els, diem-ne principis,
dels evangèlics populistes cada cop més instal·lats en llocs clau
del poder, i els de l'extrema dreta que actualment s'està extenent
per tot arreu amb una rapidesa alarmant.
I segon, em
pregunto per què es diuen evangèlics si els seus, diem-ne
principis, són més propis de l'Antic Testament, és a dir, que són
previs als evangelis. I ja no diem la seva figura divina
protagonista, que és calcadeta al Déu Pare de les plagues d'Egipte,
d'allò de Sodoma i Gomorra, o de la incitació a l'assassinat d'un
menor feta a Abraham només per a comprovar si el tal Abraham li era
incondicionalment fidel, malgrat que el menor fos fill seu (s'ha de
ser bèstia i mancat d'escrúpols, no em diguin!).
Llibre
aprofitable? Absolutament, encara que estic segur que hi haurà una
pila de persones que consideraran que tant el llibre com aquest
comentari que acabo de fer, més que "aprofitables" són
més aviat execrables. Què hi farem...
|
Coberta de l'edició original de 2020
|